dilluns, 15 d’octubre de 2012

El preu d'una caixa de cereals

Fotografia original del Dr. Roy Winkelman extreta de ClippixETC

Els gegants de la indústria de l'alimentació (Nestlé, Kellogg, Kraft, General Foods, etc.) són els qui imposen les normes del mercat dels aliments. Per una banda, decideixen els preus que es paguen als agricultors per les seves matèries primeres; de l'altra, collen els minoristes perquè afavoreixin els productes de l'empresa i retallin els seus marges. Fins i tot tenen el poder de decidir les campanyes publicitàries dels supermercats.   
Per entendre qui remena les cireres al sector de l'alimentació, el millor és veure quin percentatge del preu d'un producte s'endú cadascú dels qui participen en el procés de fabricació. Hem fet servir les dades d'un paquet de cereals d'esmorzar, un aliment preparat relativament comú a molts països.

L'agricultor s'endú aproximadament un 7% del preu final. En el cas d'una capsa grossa de cereals de 3,50€, són 25 cèntims. Una minúscula part d'aquests 25 cèntims són el benefici; la resta, llavor, maquinària, fertilitzants, arrendament de la terra, etc.
El 73% del preu de la caixa és per a l'empresa transformadora. D'aquí, el 29% és el cost de la transformació i l'embalatge i el 44% és el benefici. És, de lluny, qui fa el negoci més rodó.
Per últim, la botiga minorista s'endú prop del 20%. Aquest promig varia segons si es tracta d'una gran superfície, amb un poder de negociació molt major, o d'una botiga de barri. Aquí hi ha inclòs el seu benefici.

El periodista Paul Roberts, especialista en el tema, ho resumeix així: «La possibilitat d'aconseguir uns marges tan grans és la raó per la qual les empreses alimentàries han optat ininterrompudament i inexorablement per la transformació cada cop major dels aliments: com més es transforma la matèria primera agrícola en un bé de consum final, més pot cobrar l'empresa a canvi. El 1950, prop de la meitat del preu de venda al públic dels aliments es feia servir per pagar l'agricultor o qualsevol altre productor de matèries primeres agrícoles i l'altra meitat corresponia al valor afegit. L'any 2000 el percentatge corresponent al producte bàsic havia caigut per sota del 20%. Així doncs, tot i que els agricultors, els ramaders i la resta de productors guanyen cada cop menys amb els seus productes, les empreses alimentàries poden mantenir els seus ingressos augmentant sense interrupció el valor afegit.»

Fonts:
  1. Les dades són del llibre de John Connor The Food Manufacturing Industries: Structure, Strategies, Performance and Polices. Lexington Books. Pàg. 66: http://trove.nla.gov.au/work/22263342?selectedversion=NBD3245057
  2. Les podeu trobar citades al llibre de Paul Roberts El hambre que viene. La crisis alimentaria y sus consecuencias. Ediciones B. Pàg. 88: http://www.elcultural.es/version_papel/LETRAS/25361/El_hambre_que_viene
     
    
    
    

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada