diumenge, 4 de març de 2012

De què serveixen els títols nobiliaris?


Qui llegeixi la pregunta que ens fem al títol pot pensar que no serveixen per res, que són cosa del passat. I és veritat, els títols nobiliaris, avui en dia, no estan associats a la llarga llista de privilegis de què gaudien fa no massa temps. Però els títols segueixen existint, i són reconeguts pels estats monàrquics europeus. Fins i tot, a diferència d'altres títols de caràcter privat (com el de Miss Espanya, el de bisbe o el de Rey del pollo frito), hi ha organismes públics que es dediquen a vetllar per ells i, tot i que les lleis no els donen cap privilegi, en tenen alguns. Donem-hi un cop d'ull.
Per fer-ho, agafarem el cas d'Espanya, tot i que bona part de les dades són extrapolables als altres països europeus amb monarquia. Els títols nobiliaris són tan antics com les monarquies, i per tant n'hi ha des de fa molts segles. Els que actualment s'usen en les monarquies europees com la nostra, però, venen de l'edat mitjana. Aquest no és el lloc per parlar de la història i els privilegis de ducs, marquesos, comtes i barons, i per tant no tirarem tan enrere. Ens limitarem a anar fins al 9 de desembre de 1931, dia en què es va aprovar la Constitució de la Segona República Espanyola que, en el seu article 25, abolia els títols nobiliaris amb l'argument que "no podran ser fonaments de privilegi jurídic la naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques ni les creences religioses". Però aquest article, com la república, no va durar massa, i el 1947 el general Franco va restaurar els títols nobiliaris... fins avui. Amb l'aprovació de l'actual constitució, on queda clar que "correspon al rei concedir honors i distincions" (art. 62), els títols nobiliaris han sigut acceptats dins el règim democràtic, i amb una sèrie de reials decrets posteriors, com el Reial Decret 602/1980, s'ha acabat de legalitzar el tema.
Comencem per les xifres. El 1980, el Ministeri de Justícia (que encara que sembli un acudit és qui s'encarrega de gestionar els títols nobiliaris) va editar la Guía oficial de Grandezas y Títulos de España, l'última versió de la qual ha sortit el 2011. A l'edició del 1980 hi havia 2601 títols, portats per 1940 persones (penseu que hi ha gent que té més d'un títol nobiliari; la duquesa d'Alba, per exemple, que és la persona amb més títols nobiliaris del món, en té més de 50). No he pogut consultar la versió del 2011 de la guia (no estava a la biblioteca de cap universitat catalana i, sincerament, em feia mandra pagar 20 euros per aquest totxo de prop d'un miler de pàgines) però a la del 2004 ja n'he comptat 2833, 232 més que l'any 80. O sigui, que el rei Joan Carles té certa propensió a nomenar nous nobles per pagar favors, simpaties i amistats. Per exemple, en el cas de Vicente del Bosque, a qui va atorgar el títol de marquès quan va guanyar el mundial, o Mario Vargas Llosa, a qui li va concedir el mateix títol quan va guanyar el premi Nobel. Per tant, no és una institució que es vagi apagant i que algun dia desapareixerà, al contrari. Cada dia hi ha més nobles.
Ara passem a l'altre gran tòpic sobre la noblesa actual, el de que no tenen cap privilegi... que tampoc no acaba de ser del tot així. Sí que és cert que, amb les Corts de Cadis de 1812 s'aboleixen formalment els antics privilegis, és a dir, els beneficis que el poder legislatiu donava a algú pel fet d'haver nascut noble (no pagar impostos, no anar mai a la presó per deutes, etc.). Però les constitucions modernes no han abolit el principal privilegi de què gaudien en altres temps: la propietat dels béns mobles i immobles aconseguits gràcies a l'espoli i el cobrament d'impostos a les persones que tenien sota la seva jurisdicció. Sempre que surt aquest tema, els defensors i els beneficiaris d'aquest espoli fan servir l'argument sagrat del dret a la propietat privada, que és la manera fina del "santa Rita, Rita, Rita, lo que se da no se quita", i titllen els qui es queixen de demagogs i rabiosos. Cosa que no deixa de ser curiosa. L'espoli practicat per la noblesa feudal fa uns segles no és molt diferent del practicat pels jerarques nazis fa poc més de mig segle, però sembla que el temps dóna una pàtina de legitimitat a aquests delictes: els descendents no només no s'avergonyeixen dels actes dels seus avantpassats sinó que els defensen amb orgull.
Però els privilegis no s'acaben aquí. Naturalment, els que atorgava l'Estat ja no són vigents, però els que s'atorgaven els nobles entre ells encara estan en ús, i ningú no els pot prohibir. Entre aquests privilegis, hi ha el que tenen tots els nobles amb grandesa d'Espanya de ser rebuts pel rei sempre que ho desitgin. Pot semblar una tonteria sense importància, però en alguns moments ha sigut un privilegi molt valorat. Un exemple: durant la transició, els partits polítics intentaven tenir algun noble amb privilegi de grandesa militant al partit per poder ser rebuts pel rei sempre que ho desitgessin. És per això, per exemple, que José Luís de Vilallonga, marquès de Castellbell, va tenir un lloc destacat a la Junta Democràtica i al PSOE d'aquells anys. Naturalment, a la seva autobiografia diu que era per les seves qualitats intel·lectuals; però a les autobiografies dels altres no es diu ben bé el mateix. La seva única aportació era que el monarca estava obligat a obrir-li les portes a ell i als seus acompanyants sempre que ho demanés.
L'argument principal dels defensors de la noblesa és que els privilegis ja no existeixen i que actualment són una espècie de club privat amb el mateix dret a existir que la resta de clubs privats. Però els clubs privats de veritat no tenen una secció del Ministeri de Justícia, finançada amb diners públics, encarregada de portar-los els números, ni tenen a un dels seus membres fent de cap d'Estat únicament pel fet de ser el president del club.
Des del 1997, l'escriptor Javier Marías s'ha convertit, sense més legitimitat que la que li atorga la seva pròpia voluntat, en rei de l'illot de Redonda, un munt de pedres al mig del Carib. Des de llavors, no para d'atorgar títols nobiliaris als seus amics i a personalitats de la cultura. Suposo que els nobles "de veritat" veuen això com un joc que no va més enllà, com una excentricitat de l'escriptor. Però no s'adonen que és exactament el mateix que han fet ells, i que Javier Marías (Javier I de Redonda) té tanta legitimitat per atorgar títols nobiliaris com Joan Carles I. Com a mínim, els de Redonda no han robat res a ningú.

Fonts:
  1. El Rey del pollo frito: http://www.elmundo.es/elmundo/2011/07/27/cultura/1311788189.html
  2. La Constitució de la Segona República que abolia els títols nobiliaris (art. 25): http://www.icsi.berkeley.edu/~chema/republica/constitucion.html
  3. La Constitució actual (art. 62f): http://www.congreso.es/consti/constitucion/indice/titulos/articulos.jsp?ini=62&tipo=2
  4. Reial Decret 602/1980 que modifica les lleis anteriors en matèria de títols nobiliaris: http://www.boe.es/aeboe/consultas/bases_datos/doc.php?id=BOE-A-1980-7011
  5. Guía oficial de Grandezas y títulos nobiliarios editada pel Ministeri de Justícia: http://www.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/ca/1215198356356/Publicacion/1288775574131/Detalle.html
  6. Vicente del Bosque i Mario Vargas Llosa, nous marquesos: http://www.lavanguardia.com/gente/20110204/54110565649/el-rey-nombra-marques-a-vicente-del-bosque.html
  7. Les Corts de Cadis, on s'aboleixen els privilegis de la noblesa: http://ca.wikipedia.org/wiki/Corts_de_Cadis
  8. Els antics privilegis de la noblesa: http://es.wikipedia.org/wiki/Privilegio#Privilegios_varios
  9. Grandesa d'Espanya: http://ca.wikipedia.org/wiki/Grandesa_d%27Espanya
  10. El regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/EspecialPeriodicoCatalunya.html
  11. Els ducs del regne de Redonda: http://www.javiermarias.es/REDONDIANA/DuquesdeRedonda.html
    
     
     
     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada