diumenge, 1 de maig de 2011

Els reis són els pares... de qui?


Hi ha tants arguments en contra de la monarquia i són tots tan evidents que costa d'entendre com hi pot haver gent que encara hi estigui a favor (tret dels membres de les famílies reials, naturalment). Una possible explicació d'aquest fenomen és la que donava el periodista Rafael Ramos fa uns anys en un article sobre el casament del príncep Carles d'Anglaterra i Camilla Parker Bowles: "Les monarquies europees se sustenten en tres pilars tradicionals: l'aureola de misteri, l'espiritualitat i la inevitabilitat institucional". A aquestes tres potes n'hi podríem afegir una quarta: representen la unitat nacional, són un símbol del país que governen, un estereotip del ciutadà mitjà amb tots els seus tòpics (positius i negatius). I és que, des de sempre, molts dels estereotips d'un país han traspassat les fronteres gràcies al monarca; la reina Isabel d'Anglaterra, per exemple, representa per a molts estrangers la flegma britànica i tots els tòpics (sovint absurds) que tenim sobre els habitants de l'illa: és la més anglesa de tots els anglesos, de la mateixa manera que el rei Joan Carles és el més espanyol de tots els espanyols.
Cosa que no deixa de ser sorprenent si donem un cop d'ull als seus arbres genealògics. 
La reina Isabel II d'Anglaterra, per exemple, pertany a la casa de Windsor, un nom ben anglès. Però el nom no és gaire antic: prové de l'època de la Primera Guerra Mundial, quan el rei Jordi V, avi de l'actual reina, va canviar el nom de la família (casa de Sachsen-Coburg i Gotha) pel de Windsor. Per què? Perquè sonava massa alemany, i la Primera Guerra Mundial no era el millor moment perquè el nom de la família reial britànica sonés alemany. I per què sonava alemany? Doncs, senzillament, perquè eren una família alemanya, formada de la unió de la casa de Sachsen-Coburg i Gotha amb la de Hannover. Per tant, els reis i reines anglesos són alemanys.
Amb la casa reial espanyola passa una cosa semblant: els Borbons són una família francesa (Felip V era nét de Lluís XIV, el rei Sol francès) que havien substituït l'anterior família reial, que tampoc no era espanyola sinó austríaca. Però no només això: si ens fixem en els avis de Joan Carles I veurem que no són precisament de Múrcia: Alfons XIII (Borbó), Victòria Eugènia de Battenberg (d'una família alemanya que vivia a Anglaterra), Carles de Borbó-Dues Sicílies (emparentat amb els Àustria, els Borbó i la casa de Saxònia, entre d'altres) i Lluïsa d'Orleans (francesa).
Els reis de Suècia pertanyen a la casa de Bernadotte, fundada pel mariscal napoleònic (francès, per tant) Jean Baptiste Bernadotte, que va succeir al rei Carles XIII de Suècia el 1818 quan aquest va morir sense descendència.
En el cas de Noruega, només cal veure qui són els avis del rei Harald V, l'actual rei: Maud de Gales, Carles de Suècia, Ingeborg de Dinamarca i Haakon VII (aquest sí de Noruega, però fill del rei de Dinamarca i la princesa de Suècia).    
A Bèlgica hi regna la casa de Wettin, una família de monarques alemanys de Saxònia; la reina Beatriu I dels Països Baixos té 3 dels 4 avis alemanys; amb la reina Margarita II de Dinamarca n'hi ha prou llegint el seu nom complet per entendre els seus orígens: Margrethe de Schleswig-Holstein-Sonderburg-Glücksburg i Bernadotte; podríem seguir amb els principats o amb les cases reials dels països que actualment tenen règims republicans (França, Itàlia, Portugal, Grècia, Bulgària, etc.), però ja tenim exemples suficients.
És curiós que, en una Europa on bona part dels seus ciutadans consideren que algú que sigui nét de marroquins (o turcs, o senegalesos) seguirà sent marroquí per més que no hagi visitat mai el Marroc i que ni tan sols els seus pares no hi hagin viscut, tinguem una vara de mesurar tan diferent amb els nostres monarques, a qui considerem els representants més autòctons del país.


1 comentari:

  1. Doncs, si no hi ha manera que això de la monarquia s'acabi ja, espero almenys que algun dia puguem tenir un rei marroquí...

    ResponElimina