diumenge, 23 de gener de 2011

El negoci de la superstició


Naturalment, cadascú és lliure de creure en el que vulgui. No només pel què fa a les preguntes més transcendents (què hi ha després de la mort, existeix algun ésser superior que ens hagi creat i esperi alguna cosa de nosaltres, té sentit la nostra existència, etc.) sinó també per coses més mundanes. Si algú vol creure que la Terra és plana, que hi ha extraterrestres entre nosaltres, que comprar loteria a la Bruixa d'or augmenta les possibilitats de guanyar el primer premi, que néixer sota el signe de Verge o de Capricorn influeix en el teu caràcter o que portar una pota de conill a la butxaca atrau la bona sort (al que la porta, és clar, al conill segur que no) no només té dret a fer-ho sinó que l'Estat i la resta de la societat ha de vetllar perquè aquest dret es respecti.
Però quan algú usa la superstició per enganyar als altres, per fer diners o sotmetre algú d'alguna manera, l'Estat ha de prendre part i posar límits. És un tema delicat perquè les creences són molt íntimes i perquè no sempre és possible falsar-les. Però hi ha casos evidents d'enganys que cal aturar perquè és evident que són mentida i poden arribar a fer molt mal. Fa cent anys, la revista The Lancet ja demanava una legislació en contra d'aquests timadors, però sembla que fins ara no ens hem començat a posar les piles: al Regne Unit han prohibit la publicitat d'un amulet perquè no està provat que garanteixi la protecció dels àngels, i la justícia australiana ha obligat a l'empresa Power Balance a publicar al seu web un anunci dient que els seus braçalets no tenen cap efecte comprovat científicament. 
Si els medicaments o els aliments han de passar controls estrictes per demostrar que el que diuen que contenen és cert i que els efectes que anuncien es compleixen, per què no ho han de fer la resta de productes?

Fonts:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada